Setembre de 2016

Comentari destacat

Em dic Juan Sánchez-Enciso i vaig ser professor de llengua i literatura aJuan Sánchez-Enciso l’educació secundària durant trenta sis anys apassionants i apassionats. He escrit articles en revistes pedagògiques, materials per a l’aula i assajos sobre temes educatius. Actualment continuo en tasques de formació del professorat i assessorament de centres.

La pantalla en negre s’obre al grog lluminós de la sorra i de seguida al moviment, als colors, a la vida. Participes durant uns minuts d’una mena de saturació vital que des del primer moment uneix aprenentatge i plaer, implicació i benestar, implicació en el benestar, desig d’aprendre.

La interacció entre els nens i les nenes no pot resultar més real (és tan difícil fingir la motivació!) Les cares expressen totes les emocions lligades al descobriment, a la curiositat, a l’exploració no fingida i academicista del món, i demostren que aprendre i viure són realitats complementàries.

Recordes la “bastida” de Bruner quan veus als i a les mestres fent preguntes que obren mons, o acompanyant les nens i les nenes en la sorpresa, la interrogació, el procés reflexiu que provoca la realització de la tasca.

El llarg, complex i riquíssim procés cap a l’autonomia!

Destaca molt en el vídeo el moviment, aquesta potent idea d’aprendre amb tot el cos. També la plasticitat de l’espai (la taula compartida, l’hort, el viatge en bicicleta, el dintre i el fora) i la diversitat de tasques. És potent  la sensació de relativa autonomia en l’aprenentatge dels nens i de les nenes, amb uns i unes mestres que són i no hi són, encara que sempre hi siguin. Mestres que parlen a la canalla amb naturalitat, respecte i carinyo, com a persones petites sense recorre a les veuetes artificials i infantilitzadores que fan als nenes i les nenes depenents de les figures adultes.

El contrapunt amb els mestres és interessant: els nens i les nenes treballen junts i els i les profes treballen junts: es fan preguntes i “interpensen”, com diria el mestre Neil Mercer. La narració, el que presenciem, ens convenç de manera hàbil de què no hi ha interacció, conversa coral per aprendre entre l’alumnat si el professorat en el seu conjunt no aprèn de la mateixa manera i no ho fa amb el mateix “desig” que després vol encomanar. Impossible el treball cooperatiu, gairebé caricatura, quan els agents que el preconitzen i endeguen es parapeten en l’individualisme i l’autosuficiència.

Només he trobat a faltar una major concreció en el sentit i el valor de les activitats concretes: què es fa exactament, perquè es fa, què es persegueix. Evidentment no parlo de llargues disquisicions tècniques amb la nomenclatura pedagògica malauradament encara a l’ús que mataria tot aquest desbordament de vida i aprenentatge en la vida que suggereixen les imatges; em refereixo a alguna indicació menys genèrica  que ens permeti situar les activitats en el projecte curricular del centre i el procés d’ensenyament i aprenentatge.

Després de visionar i deixar-me portar per les imatges em quedo amb unes ganes reals i sinceres de visitar l’escola Joan Coromines.

Us felicito, companys i companyes!

Recomano tres lectures per a compartir i debatre pel claustre de mestres. Els dos primers orienten força sobre el tipus de discurs a l’aula que contribueix a crear coneixement en la interacció, el segon és un clàssic sobre pràctica pedagògica i currículum.

1994. Barnes: De la comunicación al currículum, Madrid, Visor, 1994.
1995. Mercer: La construcción guiada del conocimiento, Barcelona, Paidós, 1997.
1996. Gimeno Sacristán: El currículum: una reflexión sobre la pràctica, Morata, Madrid, 1991.


Deixa un comentari